La convivència entre cultures s’anà deteriorant fins que els moriscos foren expulsats de la Península Ibèrica. S’entrà en un període de decadència, on la major part dels tresors que s’havien anat forjant a Ascó perillaven. Es perdé població, minvà la producció agrícola i disminuí el comerç fluvial.

ELS HOSPITALERS

A la primeria del segle XIV, en abolir-se l’orde del Temple (1312), Ascó esdevingué una comanda hospitalera dependent de la castellania d’Amposta. La comanda hospitalera d’Ascó, segons el cens de Pere el Cerimoniós, de la segona meitat del segle XIV, integrava les següents localitats: Berrús, Riba-roja, Ascó, les Camposines, la Fatarella, Vilalba, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El comanador d’Ascó tenia casa a la vila, que es conservava encara a mitjan segle XIX, la qual segons Madoz s’anomenava Casa del Encomendador. El comanador tenia al seu càrrec el govern de la població i prengué part en la guerra contra Joan II. Al castell d’Ascó fou dut, des d’Aitona, el príncep de Viana Carles d’Aragó i des d’allí fou traslladat a Saragossa, tot això durant el temps immediatament anterior a la mencionada guerra. Durant aquesta, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.

LES UNIVERSITATS DE DINS I DE FORA

Val a dir, que vers el 1510 la població sarraïna era ja totalment cristiana, es tracta dels antics moros o cristians nous i es diferenciaven dels cristians vells. Cap al 1562 es sap que a Ascó hi havia dues universitats, la de dins (cristians nous, que substituïa l’aljama) i la de fora (cristians vells) que més tard passarà a unir-se formant-ne una de sola el 1509. Tant la universitat de cristians nous o de dins i la universitat dels cristians vells o de fora, tenia la seva pròpia organització.

Els musulmans d’Ascó oscil·laren entre el 56% (1329) el 77.5% (1380), el 80.31% el 1497 i el 82% el 1600. Primer sarraïns i després moriscos la població musulmana a Ascó va ésser fins la seva expulsió la predominant.

L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS I LA DESAPARICIÓ DELS TRESORS

Segons Henri Lapeyre, a Geographie de l’Espagne Morisque, Ascó era una de les poblacions de l’Ebre català que tenia més població morisca. Les conseqüència de l’expulsió dels moriscos d’Ascó (un 35% de la població) foren tant funestes que l’any 1615 feien escriure als consellers de la vila “…resta fins el dia d’avui la present vila despoblada, y sens universitats, y las casas de ella anar a total ruina y perdició, y los camps y viñas y olivas y moreres per falta de gent, que aquelles cultive, també va a la mateixa total ruina y perdició i generalment los rets de dita encomanda haver en gran partit disminuït”.

La desencertada decisió reial, no solament portà misèria i la desolació a les fèrtils terres riberenques dels dos rius més cabalosos de Catalunya, sinó que devia omplir de dol i de tristesa els cors de tos els catalans que veien expulsar persones justes.

ENDINSAR-SE AL PASSAT MORISC D’ASCÓ

Amb la consolidació del cristianisme Ascó recupera lentament la seva activitat econòmica, social i cultural. Apareix la figura del comanador, la persona que governava el territori d’Ascó i la primera casa senyorial amb títol nobiliari d’Ascó, Cal Cavaller. El poble queda dividit en dos, en la zona cristiana i la zona morisca, ambdós amb connexió interna i externa a través de portals.

COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

la Tenda del Senyor

Hi havia les dependències de l’aljama i la mesquita i on es cobraven els impostos.
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Cal Cavaller

Cal Cavaller és una de les millors obres renaixentistes de la Ribera d’Ebre, destaca l’escut nobiliari a la façana
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Fusió d’estils

Un dels edificis més notables d’Ascó que destaca per presentar diferents estils arquitectònics
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Casa del Comanador

Casa del Comanador Sapata, qui s’encarregava de governar el poble