Los Perxes

Se designan así los antiguos porches que daban entrada a las murallas de Ascó. En la calle de Baix encontramos los del Ciego, Baijunca i Cavaller; en la calle Hospital, y adjunto a la casa del mismo nombre, encontramos el perxe de Peresans; en la calle de la plaza Nova, el perxe de Santo Domingo, y en el Pla de Vallxiqué, la Porta de la Tarda, hoy dia desaparecida.

En la Placeta se encuentra otra de las puertas de la villa y en la calle de la Mola aún se conserva les Portetes, un estrecho callejón de entrada y salida clandestina de la villa.

Voltes i sitges

En la plaza Mayor se asentaba la antigua aljama musulmana, convertida en universidad y, posteriormente en ayuntamiento hasta 1987. En la actualidad, es la sede de la Escuela Municipal de Música. Sobre el arco de entrada de este edificio podemos leer la fecha de 1610, que corresponde al año de expulsión de los moriscos.

Esta plaza está construida sobre unas bóvedas de piedra a las que se accede bajando por el callejón conocido como la Secanella. En su interior, unos silos recuerdan la función de almacenamiento de cereales que Ascó recolectaba ya desde la época musulmana.

Calle de la Mola

Sin duda es, junto con la calle Sequerets, una de las calles más típicas de Ascó. Esta balconada sobre el Ebro sigue el antiguo trazado de las murallas de Ascó. En la calle de la Mola, las casas dejan libre el pasillo de murallas destruidas por los  bombardeos desde el otro lado del río durante la Guerra Civil de 1936-1939. Hoy en día aún se puede contemplar algún resto de estas murallas en la Mola, en la plaza Nova y en las calles del Cavaller y Trinquet. Los muros de las plazas y paredes de las casas son de piedra y barro, o senzillamente, de tapia.
La calle de la Mola, que tiene forma de herradura, conserva los típicos portales de las casas de ladrillos en abanico, de clara influencia morisca. Desde este lugar se tiene una magnífica vista sobre el Ebro, les Illes, el Pas del Ase y el Montsant al fondo.

Molino del Cavaller

A comienzos del siglo XX, en Ascó funcionaban simultáneamente una veintena de molinos de aceite. La gran concentración de estas industrias era debido a que la agricultura, y en especial el cultivo del olivo, constituían la principal fuente económica de la villa.

Hoy en día la mayoría de estos molinos han desaparecido. El molino del Cavaller, recientemente recuperado y restaurado, nos adentrará, al visitarlo, en lo que supuso para el municipio este patrimonio industrial.

Avui en dia la majoria d’aquest molins han desaparegut. El molí del Cavaller, recentment recuperat i restaurat, ens endinsarà, al visitar-lo, en el que va suposar pel municipi aquest patrimoni industrial.

Calle Sequerets

Con la expulsión de unos 800 moriscos y moriscas por parte de Felipe II de Aragón (III de Castilla) que ocupaban 154 casas, finaliza el periodo morisco en Ascó.
Se trata de una calle en forma de zigzag que los hospitalarios cedieron a la universidad y, ésta, lo convirtió en un secadero de frutos secos como higos y pasas. El nombre en diminutivo de los secaderos quedó como topónimo.

Pozo de Nieve

De la segunda mitad del siglo XVII, el pozo de nieve de Ascó es el único que queda en los alrededores. Ubicado en los cimientos de una casa, está construido con piedra picada y con una bóveda apuntada, de planta circular y en forma de bellota. Las vigas superiores descansan sobre ménsulas a distintas alturas alturas para el amaderado de conservación de la nieve, que se vertía desde una ventana. El propósito era llenarlo de nieve o hielo para su uso durante el resto del año. Durante aquella época el almacenamiento y la distribución de hielo llegó a ser un negocio importante que involucraba una parte significativa de la población rural.

Cal Cavaller

Casa solariega del linaje de los Salvador, con el escudo familiar en la fachada, fue construida a partir del 1632. Aquí finalizaba el Ascó amurallado, la “Vila Closa”.
Bertomeu Blas Salvador construyó esta casa para convertirla en su residencia señorial al ser investido por el rey Felipe III de Castilla caballero con derecho a escudo. Está situada en la plaza del mismo nombre.

Ca Estisora

La calle Mayor es estrecha, tortuosa, como todas las calles antiguas del pueblo, con esquinas estratégicas, de defensa fácil contra todo invasor. Ca Estisora centra la calle y te obliga a hacer un cuatro perfecto.

Una pequeña torre de vigilancia defensiva, con aspilleras de cantería y un agujero redondo en la pared que se supone que correspondía a una puerta que cerraba la calle, era la torre de vigilancia de la Morería.

Batalla de l’Ebre

La Batalla de l’Ebre va representar l’enfrontament de les millors unitats militars de dos grans exèrcits: l’exèrcit Popular de la República i l’exèrcit franquista enviat a l’Ebre per tal de repel·lir l’ofensiva republicana.

El recorregut dels Espais de la Batalla de l’Ebre inclou tot un seguit de rutes per espais històrics i centres d’interpretació distribuïts al llarg de la comarca de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, els principals escenaris dels 115 dies de combats que van convertir l’Ebre en la batalla més dura, sagnant i decisiva de tota la guerra.

A Ascó podem visitar dos indrets que formen part dels Espais de la Batalla de l’Ebre, són el búnquer dels Reguers i el Campament del XVè Cos de l’Exèrcit.

Campament del XVè Cos de l’Exèrcit

L’any 2005 es va descobrir al vessant nord de la serra de la Fatarella un immens campament republicà construït el 1938, eren les restes del campament del XV Cos d’Exèrcit de l’Ebre, comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña.

El campament, construït amb pedra i distribuït en quatre terrasses a diferents nivells de la vessant de la muntanya, constituïa un autèntic poble, on entre juliol i novembre de 1938, es calcula que foren 5000 els soldats republicans que hi van viure durant els 115 dies que durà la Batalla de l’Ebre. Compta també amb refugis excavats a la roca per a protegir la soldadesca enfront dels bombardeigs de l’aviació franquista. El campament comptava amb cambres resguardades per als comandaments, alguna de les quals amb accés directe al refugi.

El campament del XV Cos d’Exèrcit fou un vertader punt organitzatiu, que servia de lloc d’instrucció i d’entrenament, de distribució d’avituallament i munició i també d’assistència i evacuació de ferits.

La seva ubicació en un lloc amagat i ben defensat, amb un gran domini visual sobre el riu, servia per a mantenir un contacte continuat amb la rereguarda republicana. Posteriorment el personal es desplaçà al refugi antiaeri de Flix, construït per la necessitat de crear estructures defensives per a protegir la població civil dels constants bombardeigs de l’aviació.

Búnquer dels Reguers

El búnquer dels Reguers és una construcció defensiva que formava part del sistema de fortificacions permanents anomenat “Línea fortificada de la Cabeza de Puente Riba-roja-Flix-Ascó”, i que tenia un doble objectiu: controlar la zona propera al riu per impedir un possible atac republicà i defensar la via del ferrocarril.

Aquesta línia fortificada va ser construïda per l’exèrcit franquista en arribar al riu Ebre, i va restar sota el seu poder fins a l’ofensiva del 25 de juliol de 1938, la qual els soldats republicans van travessar el riu i el van ocupar sense trobar-hi massa resistència. L’atac per sorpresa havia estat un èxit.

El búnquer quedà en territori republicà durant la major part de la Batalla de l’Ebre però només els últims dies s’hi van fortificar els soldats republicans per tal de guanyar temps i permetre la retirada organitzada cap a Flix.

Acabada la Batalla de l’Ebre els franquistes l’ocuparen des del 15 de novembre fins a finals de desembre, quan iniciaren la campanya sobre Catalunya.

Ascó Morisc

ASCO CRISTIALa convivència entre cultures s’anà deteriorant fins que els moriscos foren expulsats de la Península Ibèrica. S’entrà en un període de decadència, on la major part dels tresors que s’havien anat forjant a Ascó perillaven. Es perdé població, minvà la producció agrícola i disminuí el comerç fluvial.

ELS HOSPITALERS

A la primeria del segle XIV, en abolir-se l’orde del Temple (1312), Ascó esdevingué una comanda hospitalera dependent de la castellania d’Amposta. La comanda hospitalera d’Ascó, segons el cens de Pere el Cerimoniós, de la segona meitat del segle XIV, integrava les següents localitats: Berrús, Riba-roja, Ascó, les Camposines, la Fatarella, Vilalba, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El comanador d’Ascó tenia casa a la vila, que es conservava encara a mitjan segle XIX, la qual segons Madoz s’anomenava Casa del Encomendador. El comanador tenia al seu càrrec el govern de la població i prengué part en la guerra contra Joan II. Al castell d’Ascó fou dut, des d’Aitona, el príncep de Viana Carles d’Aragó i des d’allí fou traslladat a Saragossa, tot això durant el temps immediatament anterior a la mencionada guerra. Durant aquesta, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.

LES UNIVERSITATS DE DINS I DE FORA

Val a dir, que vers el 1510 la població sarraïna era ja totalment cristiana, es tracta dels antics moros o cristians nous i es diferenciaven dels cristians vells. Cap al 1562 es sap que a Ascó hi havia dues universitats, la de dins (cristians nous, que substituïa l’aljama) i la de fora (cristians vells) que més tard passarà a unir-se formant-ne una de sola el 1509. Tant la universitat de cristians nous o de dins i la universitat dels cristians vells o de fora, tenia la seva pròpia organització.

Els musulmans d’Ascó oscil·laren entre el 56% (1329) el 77.5% (1380), el 80.31% el 1497 i el 82% el 1600. Primer sarraïns i després moriscos la població musulmana a Ascó va ésser fins la seva expulsió la predominant.

L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS I LA DESAPARICIÓ DELS TRESORS

Segons Henri Lapeyre, a Geographie de l’Espagne Morisque, Ascó era una de les poblacions de l’Ebre català que tenia més població morisca. Les conseqüència de l’expulsió dels moriscos d’Ascó (un 35% de la població) foren tant funestes que l’any 1615 feien escriure als consellers de la vila “…resta fins el dia d’avui la present vila despoblada, y sens universitats, y las casas de ella anar a total ruina y perdició, y los camps y viñas y olivas y moreres per falta de gent, que aquelles cultive, també va a la mateixa total ruina y perdició i generalment los rets de dita encomanda haver en gran partit disminuït”.

La desencertada decisió reial, no solament portà misèria i la desolació a les fèrtils terres riberenques dels dos rius més cabalosos de Catalunya, sinó que devia omplir de dol i de tristesa els cors de tos els catalans que veien expulsar persones justes.

ENDINSAR-SE AL PASSAT MORISC D’ASCÓ

Amb la consolidació del cristianisme Ascó recupera lentament la seva activitat econòmica, social i cultural. Apareix la figura del comanador, la persona que governava el territori d’Ascó i la primera casa senyorial amb títol nobiliari d’Ascó, Cal Cavaller. El poble queda dividit en dos, en la zona cristiana i la zona morisca, ambdós amb connexió interna i externa a través de portals.

COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

la Tenda del Senyor

Hi havia les dependències de l’aljama i la mesquita i on es cobraven els impostos.
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Cal Cavaller

Cal Cavaller és una de les millors obres renaixentistes de la Ribera d’Ebre, destaca l’escut nobiliari a la façana
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Fusió d’estils

Un dels edificis més notables d’Ascó que destaca per presentar diferents estils arquitectònics
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Casa del Comanador

Casa del Comanador Sapata, qui s’encarregava de governar el poble

Load More Posts