Ca Estisora

La calle Mayor es estrecha, tortuosa, como todas las calles antiguas del pueblo, con esquinas estratégicas, de defensa fácil contra todo invasor. Ca Estisora centra la calle y te obliga a hacer un cuatro perfecto.

Una pequeña torre de vigilancia defensiva, con aspilleras de cantería y un agujero redondo en la pared que se supone que correspondía a una puerta que cerraba la calle, era la torre de vigilancia de la Morería.

Batalla de l’Ebre

La Batalla de l’Ebre va representar l’enfrontament de les millors unitats militars de dos grans exèrcits: l’exèrcit Popular de la República i l’exèrcit franquista enviat a l’Ebre per tal de repel·lir l’ofensiva republicana.

El recorregut dels Espais de la Batalla de l’Ebre inclou tot un seguit de rutes per espais històrics i centres d’interpretació distribuïts al llarg de la comarca de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, els principals escenaris dels 115 dies de combats que van convertir l’Ebre en la batalla més dura, sagnant i decisiva de tota la guerra.

A Ascó podem visitar dos indrets que formen part dels Espais de la Batalla de l’Ebre, són el búnquer dels Reguers i el Campament del XVè Cos de l’Exèrcit.

Campament del XVè Cos de l’Exèrcit

L’any 2005 es va descobrir al vessant nord de la serra de la Fatarella un immens campament republicà construït el 1938, eren les restes del campament del XV Cos d’Exèrcit de l’Ebre, comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña.

El campament, construït amb pedra i distribuït en quatre terrasses a diferents nivells de la vessant de la muntanya, constituïa un autèntic poble, on entre juliol i novembre de 1938, es calcula que foren 5000 els soldats republicans que hi van viure durant els 115 dies que durà la Batalla de l’Ebre. Compta també amb refugis excavats a la roca per a protegir la soldadesca enfront dels bombardeigs de l’aviació franquista. El campament comptava amb cambres resguardades per als comandaments, alguna de les quals amb accés directe al refugi.

El campament del XV Cos d’Exèrcit fou un vertader punt organitzatiu, que servia de lloc d’instrucció i d’entrenament, de distribució d’avituallament i munició i també d’assistència i evacuació de ferits.

La seva ubicació en un lloc amagat i ben defensat, amb un gran domini visual sobre el riu, servia per a mantenir un contacte continuat amb la rereguarda republicana. Posteriorment el personal es desplaçà al refugi antiaeri de Flix, construït per la necessitat de crear estructures defensives per a protegir la població civil dels constants bombardeigs de l’aviació.

Búnquer dels Reguers

El búnquer dels Reguers és una construcció defensiva que formava part del sistema de fortificacions permanents anomenat “Línea fortificada de la Cabeza de Puente Riba-roja-Flix-Ascó”, i que tenia un doble objectiu: controlar la zona propera al riu per impedir un possible atac republicà i defensar la via del ferrocarril.

Aquesta línia fortificada va ser construïda per l’exèrcit franquista en arribar al riu Ebre, i va restar sota el seu poder fins a l’ofensiva del 25 de juliol de 1938, la qual els soldats republicans van travessar el riu i el van ocupar sense trobar-hi massa resistència. L’atac per sorpresa havia estat un èxit.

El búnquer quedà en territori republicà durant la major part de la Batalla de l’Ebre però només els últims dies s’hi van fortificar els soldats republicans per tal de guanyar temps i permetre la retirada organitzada cap a Flix.

Acabada la Batalla de l’Ebre els franquistes l’ocuparen des del 15 de novembre fins a finals de desembre, quan iniciaren la campanya sobre Catalunya.

Ascó Morisc

La convivència entre cultures s’anà deteriorant fins que els moriscos foren expulsats de la Península Ibèrica. S’entrà en un període de decadència, on la major part dels tresors que s’havien anat forjant a Ascó perillaven. Es perdé població, minvà la producció agrícola i disminuí el comerç fluvial.

ELS HOSPITALERS

A la primeria del segle XIV, en abolir-se l’orde del Temple (1312), Ascó esdevingué una comanda hospitalera dependent de la castellania d’Amposta. La comanda hospitalera d’Ascó, segons el cens de Pere el Cerimoniós, de la segona meitat del segle XIV, integrava les següents localitats: Berrús, Riba-roja, Ascó, les Camposines, la Fatarella, Vilalba, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El comanador d’Ascó tenia casa a la vila, que es conservava encara a mitjan segle XIX, la qual segons Madoz s’anomenava Casa del Encomendador. El comanador tenia al seu càrrec el govern de la població i prengué part en la guerra contra Joan II. Al castell d’Ascó fou dut, des d’Aitona, el príncep de Viana Carles d’Aragó i des d’allí fou traslladat a Saragossa, tot això durant el temps immediatament anterior a la mencionada guerra. Durant aquesta, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.

LES UNIVERSITATS DE DINS I DE FORA

Val a dir, que vers el 1510 la població sarraïna era ja totalment cristiana, es tracta dels antics moros o cristians nous i es diferenciaven dels cristians vells. Cap al 1562 es sap que a Ascó hi havia dues universitats, la de dins (cristians nous, que substituïa l’aljama) i la de fora (cristians vells) que més tard passarà a unir-se formant-ne una de sola el 1509. Tant la universitat de cristians nous o de dins i la universitat dels cristians vells o de fora, tenia la seva pròpia organització.

Els musulmans d’Ascó oscil·laren entre el 56% (1329) el 77.5% (1380), el 80.31% el 1497 i el 82% el 1600. Primer sarraïns i després moriscos la població musulmana a Ascó va ésser fins la seva expulsió la predominant.

L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS I LA DESAPARICIÓ DELS TRESORS

Segons Henri Lapeyre, a Geographie de l’Espagne Morisque, Ascó era una de les poblacions de l’Ebre català que tenia més població morisca. Les conseqüència de l’expulsió dels moriscos d’Ascó (un 35% de la població) foren tant funestes que l’any 1615 feien escriure als consellers de la vila “…resta fins el dia d’avui la present vila despoblada, y sens universitats, y las casas de ella anar a total ruina y perdició, y los camps y viñas y olivas y moreres per falta de gent, que aquelles cultive, també va a la mateixa total ruina y perdició i generalment los rets de dita encomanda haver en gran partit disminuït”.

La desencertada decisió reial, no solament portà misèria i la desolació a les fèrtils terres riberenques dels dos rius més cabalosos de Catalunya, sinó que devia omplir de dol i de tristesa els cors de tos els catalans que veien expulsar persones justes.

ENDINSAR-SE AL PASSAT MORISC D’ASCÓ

Amb la consolidació del cristianisme Ascó recupera lentament la seva activitat econòmica, social i cultural. Apareix la figura del comanador, la persona que governava el territori d’Ascó i la primera casa senyorial amb títol nobiliari d’Ascó, Cal Cavaller. El poble queda dividit en dos, en la zona cristiana i la zona morisca, ambdós amb connexió interna i externa a través de portals.

COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

la Tenda del Senyor

Hi havia les dependències de l’aljama i la mesquita i on es cobraven els impostos.
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Cal Cavaller

Cal Cavaller és una de les millors obres renaixentistes de la Ribera d’Ebre, destaca l’escut nobiliari a la façana
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Fusió d’estils

Un dels edificis més notables d’Ascó que destaca per presentar diferents estils arquitectònics
COMERÇOS ASCÓ TURISME TERRES DE L'EBRE-01

Casa del Comanador

Casa del Comanador Sapata, qui s’encarregava de governar el poble

Ascó Templer

ELS TEMPLERS A ASCÓ

El 1153 el comte Ramon Berenguer IV donà als templers béns a Ascó. El 1175 Alfons I els empenyorà el castell d’Ascó. El 1182 el monarca donà als templers l’esmentat castell, bé que es reservà alguns drets i, finalment, Pere I, el 1210, els donà tots els drets que tenia als llocs d’Ascó i Riba-roja. És a dir, que els templers n’obtingueren la senyoria plena.

EL TRESOR DE LA PAU

Acabada la reconquesta militar de la zona compresa entre Lleida i Tortosa, es trobava amb una nombrosa població sarraïna, arrelada d’antic i dedicada essencialment al cultiu de la terra. Se suposa que les forces cristianes plantejaren l’expulsió dels sarraïns, però davant uns efectius humans insuficients per a procedir a tal repoblament i per evitar una fugida perjudicial per a l’economia de les riberes del Segre i de l’Ebre, Berenguer IV, optà per assegurar-se a aquella població la seva permanència, atorgant-li una protecció directa i garantint-li el manteniment de la llengua, la cultura, la religió i l’organització político-jurídica.

Els musulmans d’Ascó continuaren vivint a la moreria, tancada per muralles, mentre que, la població cristiana nouvinguda construïa les seves cases a extramurs, quedant d’aquesta manera segregada la zona morisca de la cristiana.

EL TRESOR DEL TEMPLE A ASCÓ

Les imatges en deu grans vinyetes que es conserven a la paret de la presó del castell de Chinon, a la vall francesa del riu Loira, fotografiades i analitzades per Pros, permeten documentar que al voltant de la Comanda d’Ascó, el 1306, va ser soterrat el tresor del Temple, salvat a Xipre en aquelles dues naus que, passant per la Turtusa de Síria, arribaren a la Tortosa catalana, des d’on, i durant 14 anys (de 1292 a 1306), van anar pujant en llaguts els preuats cofres misteriosos.

ENDINSAR-SE AL PASSAT TEMPLER D’ASCÓ

Amb l’arribada dels Templers el poble d’Ascó es transforma i creix, els nouvinguts cristians fan casa a extramurs mentre a poc a poc es consituteix un zona cristiana annexa a la sarraïna que formarà una nova vila closa. Els templers converteixen el castell sarraí en una fortalesa defensiva i religiosa, es construeix l’església cristiana i al riu l’activitat comercial no cessa i Ascó, juntament amb Tortosa controla el comerç fluvial i terrestre a l’Ebre.

Ascó Sarraí

ELS ORIGENS

Al segle VIII els visigots ocupaven el conjunt de la Península Ibèrica en un únic regne amb capital a Toledo, aprofitaren l’organització i institucions romanes, i adoptaren moltes de les seves costums i tradicions. A Ascó es probable que s’assentessin al capdamunt de l’esplanada del castell, aprofitant el poblat ibero-romà que s’hi desenvolupà.

Va ser vers l’any 714 (quan bona part de la Península ja estava ocupada pels sarraïns) quan els musulmans, comandats pels cabdills Musa i Tàric, van baixar per la vall de l’Ebre, passant per Saragossa, Osca, Lleida, Tarragona i fins la Ribera d’Ebre i Tortosa. A partir d’aleshores el poble es coneix com Hisn – Adkun topònim que ha derivat a l’Ascó actual.

A Ascó i en tota la Ribera d’Ebre perdura la dita popular “que ve el moro Mussa” per  a fer por als nens
A la comarca del Priorat s’explica per tradició que els moros passaren l’Ebre pel pas d’Ascó o pas de l’Ase.

ASCÓ, UN CENTRE COMERCIAL, AGRARI I MILITAR A L’EBRE CATALÀ

Durant l’època musulmana Ascó es converteix en un gran centre comercial, agrari i militar a l’Ebre català, donada la seva posició estratègica. El poble d’Ascó, governava un extens territori i disposava de castell, mesquita, aljama, banys àrabs, hospital, fossar, mercat, sitges, molí d’oli, espai per a fer curses de cavalls, colomera, pas de barca i un molí de farina fluvial.

El poble era presidit pel castell i el rodejava una muralla constituïda per les façanes que donaven a l’exterior de la població. Les muralles eren connectades per portals alguns defensats per torres de defensa. L’activitat al voltant del poble era molt activa, hi havia llaüts que navegaven per l’Ebre, traginers esperant travessar pel pas de barca, agricultors feinejant al camp o terrissaries a la riba del riu. Els musulmans desenvoluparen la construcció de les embarcacions fluvials, es creu que perfeccionaren el transport fluvial amb els llaüts i el pas de barca i també el sistema de regadiu.

EL DISTRICTE RURAL D’ASCÓ

El castell d’Ascó que depenia del valiat de Siurana conformava doncs un districte rural molt extens i que arribava fins a Margalef, a la vessant nord del Montsant. El hisn (castell) d’Ascó (Adkún), encapçalava un petit districte rural (juz’, iqlím) format per diferents alqueries subordinades: Vinebre (Ibn Àbir), la Torre de l’Espanyol (Turris d’Alboçalaz), Palma d’Ebre, la Bisbal de Falset, Cabacés i Margalef. Les alqueries de la Bisbal (Mon Sacer) i Margalef (marg Haläf) eren governades per un representant del cabdill d’Ascó que residia a Amilkarbesir – Avincabasser, l’actual Cabacés.  El districte rural d’Ascó, era subordinat al valiat i més tard taifa de Siurana i s’emmarcava dins una circumscripció encara major capitanejada per la ciutat-territori de Tortosa. Les fortificacions de Miravet, Móra d’Ebre, Garcia, Ascó i Flix tenien comunicació visual directa entre elles i possiblement també amb el valiat de Siurana a través del districte d’Ascó.

ENDINSAR-SE AL PASSAT SARRAÍ D’ASCÓ

Passejar per Ascó es viatjar al passat morisc gràcies a la fisonomia del seu casc antic que encara conserva el traçat urbà andalusí. La Moreria d’Ascó destaca per la seva grandària i representativitat arquitectònica. La foscor dels carrers, les cases que s’estrenyen amb l’alçada, baixungues estretes i costerudes, cases amb tapions i perxes que et sorprenen a cada racó fan viatjar en el temps al visitant.

Castell d’Ascó

El castell d’Ascó, ubicat al punt més alt del poble, fou una de les principals places andalusines de l’Ebre català, amb el seu hisn (castell) controlava les terres que s’enfilaven fins el Montsant (Margalef). Durant l’ocupació musulmana Ascó era un poble actiu, farcit de traginers, comerciants que navegaven en llaüt pel riu i pagesos que treballaven les terres fèrtils a la vora del riu. Amb l’ocupació cristiana, el castell, no perd importància i els templers decidiren crear-hi una comanda per la seva posició estratègica, amb excel·lent control visual de les terres del voltant i del riu Ebre, aleshores es creu que el castell s’amplià i es reforçà.

Del castell tan sols se’n conserven unes poques restes, de les quals en destaca la garita.  Actualment el castell es troba en procés de rehabilitació per a conservar-ne les restes i adequar-lo turísticament. El castell es pot visitar de forma lliure i gratuïta.

Cronologia

0
Cessió a l’ordre del Temple
0
Dissolució de l’ordre del Temple
0
Donació a l’ordre de l’Hospital
0
Fortalesa durant la guerra dels Segadors

Història

Durant els segles d’ocupació musulmana va ser residencia del valí de Siurana. A partir de la reconquesta cristiana duta a terme per Ramon Berenguer IV queda en mans dels comtats catalans. Posteriorment, el seu fill Alfons el Cast, l’any 1182, cedí a l’ordre del temple el castell i les vil·les d’Ascó i Riba-roja. Els templers van ocupar el castell fins la seva dissolució, el 1312. El castell d’Ascó també va patir el setge, ordenat pel rei Jaume II qui, l’any 1318, va donar-lo a l’ordre del Hospital.

Aquesta ordre va tenir presencia a Ascó fins el segle XIX, tot i que el castell va servir de fortalesa durant la guerra dels segadors (1640) i va patir una greu destrucció. Mes endavant, a la guerra de successió i posteriorment amb les guerres carlines, el castell va ser desmantellat.

Title

Go to Top